Patrimoni mòbil

Vull parlar per damunt d'un tema que es repetirà sovint per aquí. Tenim el terme patrimoni nàutic per referir-nos a tot allò amb història que té veure amb la mar i en hi aferram per conservar-lo. També podríem parlar de patrimoni ferroviari o fins i tot el patrimoni automovilístic. Però, com definirieu el patrimoni històric relacionat amb el mitjà de locomoció més comú (antigament), el que anava pels camins estirat per força de sang?

Justament el mitjà de transport més extès, del que a cada casa n'hi havia com a mínim un exemplar, resulta a hores d'ara el més oblidat. Hem deixat que els carros, carretons, charrets, galeres, galeretes es podrissin dins les cotxeries o enmig del tros, com a molt hem guardat les rodes per fer-ne patètiques barreres i els fuells, per aguantar un tros de rejilla.

Al meu endre, aquest abandó tan ràpit té una resposta ben clara. Els carros varen tenir un substitut directe i que ja no necesitava res d'ells, al contrari que la vela, que en ser substituïda pel motor, encara conservà el bastiment. Això, afegit al fet que per donar ús a un carruatge depens d'un animal que has de mantenir tot l'any, fa que la força de l'ús lúdic que tenen altres sectors del patrimoni del transport no el tengui, al manco el suficient, el patrimoni que jo anomeno mòbil.

Encara així, no tot s'ha perdut. L'afició al trot i a anar a foravila ha mantengut molt d'exemplars, molt abandonats, molts d'ells modificats per eliminar les llantes metàliques o simplement fets mal bé per mantenir-los com a element decoratiu. Tanmateix alguns conserven l'afició de sortir a fer una volta o d'excursió al pas tranquil de l'animal. Ara tan sols falta que les institucions, museus i demés salvatgina prenguin una mica de llum dels llocs on ja han posat fil a l'agulla per no deixar perdre el que queda.