dimecres, 13 de maig de 2009

Un petit tast.



Coneixeu a na Xorica? Endivinau on he fet la foto? Heu de saber que na Xorica ben prest tendrà germana gran. Seguirem informant.

Planos de lliure distribució, un dissenyador interessant.

Vull fer-vos particeps d'una de les meves millors troballes a la xarxa. La web www.dinghy.pl on el dissenyador polanes Radoslaw Werszko publica els seus dissenys de barques baix l'acord de lliure distribució (Open Source). Amb uns planols molt entenedors, ens podem construir desde una pastereta a vela-rem de 2.6m a dinghys i daysailers de més de 4 metres. Per a la construcció fa servir el tauladell tallat i cosit amb reforços de fibra-epoxy un sistema molt sencill però efectiu, el que més m'agrada és que ofereix solucions clares per a tots els elements de la barca, desde el timó, els bancs, rems, pallols a l'arboradura. Tota una fons d'inspiració.

Jo estic enamorat d'aquest skiff o pastereta.



dilluns, 11 de maig de 2009

Mestres d'aixa al Cent per Cent


Al setmanari d'informació local manacorí Cent per Cent de la setmana passada (num 323 anyVII 08-05-09) va sortir un artícle on parla del resorgiment de l'ofici de mestre d'aixa per part dels joves sortits del taller del Consell. En aquest cas parla del mestre d'aixa villafranquí Sebastià Vidal.

Podreu llegir l'article descarregant la revista en pdf aquí (pag 20):
http://www.centpercent.cat/get/cpc-323-1-23.pdf

dilluns, 4 de maig de 2009

Una opció viable: l'autoconstrucció.

Duc bastants d'anys a la recerca d'un bastiment antic per restaurar, i vos puc assegurar que no és una tasca fàcil, pareix com que tans sols falti gent amb ganes de recuperar i sobrin les barques a punt de desapareixer. Però sempre per un motiu o altre m'he trobat amb impediments per aconseguir o adquirir una petita barca, bot, llaüt o gussi per restaurar. I no ha estat mai per massa exigencies, tan sols que fos del tamany adecuat per fer-la pujar a un remolc.

Al llarg d'aquests anys he pres consciència del que vol dir fer una barca de fusta o restaurar-la, cosa que en molts casos ve a ser el mateix. I ja de un bon començament em va ballar al cap la idea de l'autoconstrucció.

Actualment per les nostres contrades no tenim el costum d'alló que els anglosaxons en diuen Do It Yourself el que ve a ser " fes-t'ho tu mateix". I dic actualment, perquè antigament si que n'hi havia més d'un que mogut per la necessitat es construïa ell mateix la seva barqueta des d'una simple pastera o tot un llaüt.

Per què no reviure aquest costum i aprofitar-la per popularitzar la navegació a vela tradicional, encara que sigui amb embarcacions realitzades amb tècniques modernes?

Aquesta pregunta va tenir un intent de resposta, per part meva i la del meu soci Joan Lliteres, ara fa un any amb la creació del Baleroi. És una història que promet explicar-la ben aviat.



Podem trobar infinits exemples de barques que un mateix es pot construir tant a internet com a publicacions especialitzades, però basicament en llengüa anglesa.

Duckworksmagazine
Woodenboat
Intheboatshed

Tanmateix hi ha un magnífic exemple navegant per les costes catalanes. L'autor del blog theinvisibleworkshop ha aconseguit al meu entendre el paradigme de la simplicitat i el plaer de la navegació. Una barqueta per anar a la vela i a rem, un casc simple de tres pantocs construït amb tauladell i epoxi, gairebé una pastereta. I amb ella ha recorregut gran part de la costa catalana (que no és poca).



Abans que jo, ja n'hi va haver que pensaren el mateix, projectes com el Drac Màgic o les recents Dragoneres partiren de la mateixa idea; oferir una alternativa económica i simple per començar a navegar a la manera tradicional. El fet d'oferir una barca nova realitzada amb materials moderns per navegar amb llatina no s'ha d'entendre com un altre perill per a la conservació del patrimoni existent. Tot ajuda, tal com ho fa a la vela moderna aquell qui s'estrena amb un optimist. Si molts poden tastar el plaer de la navegació tradicional, augmenten les possibilitats que en voler una barca més gran es decideixin per un bastiment clàssic i el restaurin o conservin.

Tornant al meu cas, aquests darrers mesos he tornar a fer voltes al desig de tenir una barca pròpia. Una barca còmode de transportar al damunt un remolc, que hem permeti recórrer tots els racons de la nostra costa, de navegació tranquil·la que deixi pescar i dinar de pa i taleca a dins o recalat a una caleta. Si no em surt el gussi somiat... idoi, construirem el nostre somni.

Hom pot pensar, que posats a fer una barca, val més fer-la grossa i guapa, fer-se un llautarró de molts de pams. Però que no mos bastaria amb molt menys? Vaig trobar resposta al blog Llaüt on David crida fort "Que tornin les pasteres".

La pastera és la simplicació màxima d'una barca, infinitament reproduïda a tots els mars del món, els anglesos l'anomenen skiff i per la seva simplicitat de formes de tan sols dos pantocs, és la candidata perfecte per un projecte d'autoconstrucció. La simplicitat no l'hi lleva gens d'eficàcia, una pastera ben parideta tan pot anar a la vela, a rem o amb un petit forabord i compleix perfectament tots els aspectes de l'ús lúdic que tenc en ment. Pens que fins i tot podria ser una bona idea crear-ne una categoria de regates per a la iniciació.

Si teniu fotos o informació de pasteres, de pasteres amb vela o en sabeu alguna, em faríeu content.

Acabaré amb un exemple de pastera o skiff d'un dissenyador australià, però que gràcies a l'internet s'ha convertit en un projecte internacional la podeu trobar aquí, no cal gaire imaginació per veure els paral·lelismes amb les pasteres d'aquí i com li cauria una llatina o un martellet.

divendres, 1 de maig de 2009

Quines posibilitats tenc JO JOVE per navegar a l'antiga?

Aquesta és una pregunta que hem faig desde fa temps, i pot ser que la seva resposta ajudi a entendre el futur de la navegació amb llatina i la conservació del patrimoni. Un tema del que podem trobar molt bones reflexions als comentaris fets al missatge Llaüts en extinció del blog Llaüts de David Oliver

Trobar resposta a la pregunta del títol, dic, pot servir per millorar aquest futur incert. Si es vol aconseguir una normalització de l'ús lúdic de les embarcacions tradicionals i la conservació del patrimoni, s'ha de donar la posibilitat de accedir-hi a la joventut i/o al no iniciat. Ens agradi o no, el poder tenir un bot o un llaüt de fusta, avui, és casi tant elitista com qui té el millor monotip de carboni.

Pensau que com jo n'hi ha molts; joves amb la vida casi ni mitg establida, però amb ganes d'anar a la mar. Amb un presupost per comprar una embarcació que en molts casos no arriba ni al preu anual d'un amarrament (possem uns 9000€). Però que cerquen quelcom que els pugui dur a fer voltes, poder disfrutar de pescar tranquilament i a l'estiu coneixer els racons secrets de la nostra costa amb bona companyia. Allò que els anglosaxons anomenen Day Sayler i que també es comenta als comentaris de l'article de Llaüts. O el que ha aconseguit, molt admirablement, l'autor del blog The Invisible Workshop.

Amb aquestes dessitjos al cap, si avui hagues anat a la fira nàutica. Segur que n'hagues sortit amb una moderna i lluent pastera de plastic amb motor al damunt un remolc. Sense haver tengut oportunitat tan sols de ser conscient d'altres posibilitats, i molt manco haver conegut allà de l'existencia de embarcacions clàssiques que cobreixen tot allò que vull de la meva barqueta.

Però posem el cas que aquest jove, ja es conscient que el que vol es una barca clàssica, sap que un bot o un llaüt l'hi oferirà el mateix que aquell tros de plàstic. Amb quins problemes es trobarà?

El més important, l'amarrament. Un llaüt vol estar dins mar, no és amic de pujar i baixar del remolc cada cap de setmana. I qui pot aconseguir avui un amarramanet, encara que sigui temporal? Pot ser un bot d'uns 15 -20 pams si que pugui pujar al remolc?

Salvat el problema de l'amarrament, hem de trobar una barqueta que el cost de compra més la seva restauració entri dins les nostres posibilitats. Aquí també pensam amb una barca petita, però sent sincers quines oportunitats hi ha?

I per acabar hem de trobar algú que ens vulgui adobar la barqueta, algú que ens aconselli de com fer-ho i algú que ens ajudi a posar-la a la mar i ens ensenyi com governar-la. Vet aquí els punts més importants on crec que tots hi podrem col·laborar.

Esper en properes reflexions trobar algunes solucions. Però del que si estic ja segur és que si no trobam una formula d'introducció a la navegació clàssica casi en les mateixes condicions que una embarcació moderna de plàstic, no podrem parlar mai d'un proces ascendent de recuperació del patrimoni.